dissabte, 12 de novembre de 2016

Del Chelsea Hotel fins sempre

L'amic que em va fer conèixer el Leonard Cohen em diu que escolti l'última cançó de l'últim disc. Preciosa. Precioses les dues. Amb la primera jo tenia 18 anys, era "Chelsea Hotel", sí, aquella en què el Leonard Cohen i la Janis Joplin tenen un rotllo. S'escau a la joventut, a l'amistat, a la trobada, és lleugera (però mai banal). Fins i tot ell acaba dient "That's all. I don't think of you that often".

L'última que escolto, que escolto bé, perquè m'havia comprat el disc però no m'havia parat a escoltar-lo, és "String Reprise / Treaty". Greu, de maduresa, de vellesa, de bellesa sempre. La poso sencera:

"I wish there was a treaty we could sign
It's over now, the water and the wine
We were broken then but now we're borderline
And I wish there was a treaty, I wish there was a treaty between your love and mine"

Pura bellesa. Potser és això el que el defineix, bé, no m'atreveixo a definir-lo però aquesta bellesa ens ha seduït a molts, en discos i en directe, encantador, fins i tot balla, en directe. Potser és el que hem de fer ara, escoltar-lo i ballar. Fins al final de l'amor. Fins sempre.


                                    

L'any que ve, si anem a Grècia, m'agradaria anar a Hydra, on el Leonard va comprar una casa i va conèixer i viure amb la Marianne. A veure si la família em deixa!


                                         

dilluns, 31 d’octubre de 2016

La Kondo i els records trobats

Estem en ple procés de remodelació de l'habitació de la Sara. Fa un temps em va dir que s'estava fent gran, que estava canviant i que volia canviar l'habitació. Un procés lògic, vam pensar, si no fos que no fa els deu anys fins al desembre. Ja vol canviar l'habitació de nena? Però don't panic. El 90% dels peluixos es queden. Això sí, hem incorporat un coixí en forma d'emoticona burleta.

No és la primera vegada que faig neteja a fons d'un espai, però sempre em sorprèn trobar objectes que em porten un record-flaix. Els contes de la Sara, els preferits, aquests no els donem. La Kondo, a qui no he llegit el llibre però sí algues idees, diu que només s'han de conservar aquells objectes que produeixen "joy", alegria. No sé si aquest seria el criteri, pots voler guardar com a record un episodi dolorós. Per exemple, hi ha una jersei que em recorda un crisi maníaca que vaig tenir i que salvo a cada neteja de roba. No em produeix "joy", al contrari, però vull tenir-lo allà, controlat, dominat, com si volgués poder tornar a dominar una situació semblant.

D'acord, això potser és un extrem. Per a la resta d"objets trouvés", sí que apliquem la màxima kondoniana. Té alguna cosa d'instintiu, suposo.

També em fa gràcia l'efecte dòmino d'aquest procés. Tu et poses a remodelar l'habitació de la teva filla i de sobte penses: per què no canviem aquell quadre que fa 15 que tenim al menjador i que, realment, tampoc ens entusiasma? I per què no canviem aquestes fotos de lloc, aquestes fotos que sempre ens miren des del mateix angle? I fas canvis, alguns, poquets, però que et fan sentir bé.

Llavors entens la teva filla, i t'agrada que et saccegi el decorat i els records. I l'habitació li quedarà la mar de xula. Aquesta tarda ens posem a pintar els tres, dues parets de quatre, de color blau àrtic!




dimecres, 12 d’octubre de 2016

Impost sobre el matrimoni

No, no us penseu que és un nou impost per a parelles casades, és que és una "feminització" de l'impost sobre el patrimoni que he vist en un facebook amic i m'ha fet gràcia.



Però aquest post que estic fent ja ha fet tard, perquè venia d'una notícia de l'Ajuntament de Barcelona: un nou ajut d'entre 100 i 250 euros al mes per a famílies monoparentals i, atenció, famílies monomarentals. "Monomarental" com a família encapçalada per una mare i no per un pare. L'Empar Moliner, amb la seva gràcia habitual, en va fer un article a l'AraQui et va parir!, perquè resulta que "monoparental" ve de "parent" i de "parir", no de "pare", així que la paraula ja venia feminitzada de sèrie, encara que no ho sembli. És aquest el problema, que no ho semblava. Però ara, per documentar el post, he buscat la notícia original i l'han substituït per una nova fórmula: 

"Les famílies monoparentals, el 94% de les quals estan formades per dones amb fills a càrrec i amb ingressos baixos, i les dones grans i amb diversitat funcional que visquin soles, disposen d’un nou ajut per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques".

I em sembla bé l'esmena. No estic en contra de forçar una mica la llengua per visibilitzar la desigualtat i intentar fer una societat més igualitària entre dones i homes, però amb compte. 

També estic a favor de les quotes: potser afavoreixen dones menys vàlides pel fet de ser dones, però fins ara s'ha afavorit homes menys vàlids pel fet de ser homes. Com diu la Natza Farré a Curs de feminisme per microones

"La majoria d'homes que estan en determinats llocs hi són perquè són homes. Ni estan més ben preparats, ni són els més intel·ligents ni els més eficaços ni els més bons. Ni ho estan". 

Així que si hem de forçar una realitat que no ens agrada, forcem-la, però vigilem com ho fem, i que la forma no se'ns mengi el fons.


dimarts, 27 de setembre de 2016

Percepció motivada


Això és un bodeguer andalús, ens vam enamorar d'una gosseta d'aquesta raça de la gossera de Mataró. No sé que hagués passat si no l'haguessin agafada unes hores abans...

La percepció motivada és aquell fenomen que et fa veure tot d'embarassades quan estàs embarassada o cartells d'immobiliàries quan busques pis. Doncs bé, jo he viscut aquest fenomen durant dues setmanes veient gossos pertot arreu. M'he adonat que el parc del Canòdrom és una mena d'àgora per a gossos (li escau el nom), entre els quals he identificat un bitxó maltès (es veu que Frank Sinatra en va regalar un a la Marilyn Monroe). També he après tot de coses interessants, com ara que l'Snoopy és un beagle i que els beagles tenen un caràcter molt tossut. Sé que si vols comprar un cadell canitxe has de desembutxacar més de 600 euros, però que el pots trobar d'oferta si ja té 8 o 9 mesos. També sé que a les gosseres, els gossos que no vol ningú són els grans de mida i els grans d'edat. I els que tenen malalaties o problemes de comportament.

I bé, tot això ho sé perquè hem estat dues setmanes meditant si tenir un gos a casa, per petició entusiasta de la Sara i amb la tolerància resignada del Joan. Així que jo estava una mica al mig. I sé que els gossos són fantàstics per als nens. Vaig tenir el Jack als 3 anys i em va acompanyar tota la infantesa. Però... em llevaria d'hora per treure'l a passejar? I tindria paciència amb els pipis i les caques? Avui, parlant amb una amiga m'he acabat de convèncer: s'ha posat de part de l'hipotètic gos i m'ha dit, seriosa: però el podreu cuidar bé? 

Posar-se de part de l'animal no treu que la renuncia sigui egoista. Li hem dit a la Sara i s'ho ha pres força bé. A més, tenim la gossa dels avis i la de la tieta. Les convidarem a passar algun cap de setmana a la gran ciutat.

divendres, 9 de setembre de 2016

Contrast i contradicció

Ahir el Carles Capdevila va publicar aquest article, Són 48 milions (i són criatures), sobre els nens refugiats, que Unicef calcula en 48 milions, és a dir, com tot l'estat espanyol, 28 milions de nens a conseqüència de conflictes i guerres, i 20 milions per la misèria i la fam. 

I ho contrasta amb les preocupacions quotidianes pels nostres nens, que aprenguin música o anglès, que dormin les hores necessàries i, ai, que no estiguin massa sobreprotegits, que hi tenim tendència.

El contrast, efectivament, és brutal, i perquè no sigui tan brutal podem fer dues coses, relativitzar una mica si el nostre nen no s'acaba el plat de macarrons (mal exemple, volia dir el de verdura) o intentar que arribi un plat de macarrons (o de verdura), i un sostre, als nens refugiats. O les dues coses. Però, ep, el llenguatge em delata, parlo dels "nostres" nens, com si els nens refugiats no fossin "nostres", i aquí és on posem el contrast. 

Jo dilluns vaig a una obra de teatre per col·laborar amb Proactiva Open Arms, però acabo d'apuntar la Sara a Kids 'n' Us, que costa un ull de la cara. Suposo que hem de viure amb aquest contrast i no sé si dir-ne contradicció. Si ho considerem una contradicció, no tenir cura de tots els nostres nens, ens hem de posar les piles i ajudar molt més.

Perquè entre la sobreprotecció i la desprotecció no hauríem de tendir a la protecció? Sí, esclar, és fàcil de dir.

diumenge, 31 de juliol de 2016

Reversible, o no


La Sara fa uns dies que experimenta amb programes d'edició de vídeo, sobretot amb un programa que es diu "Reverse" i que fa això, fer reversibles les imatges. I d'aquí sorgeix alguna cosa semblant a un mini vídeo de màgia, Ens ho hem passat molt bé, i només és 1 minut i 12 segons (ens ha fallat un vídeo molt bonic amb unes floretes que anaven soles cap a la mà i n'hem descartat alguns més pel nivell de cutresa). Esperem que us faci gràcia!



Pero no se vayan todavía, aún hay más, aquest meditar sobre la reversibilitat de les coses ha coincidit en el temps i quasi en l'espai amb un poema de Brian Bliston sobre els refugiats que ha traduït la cantireta, que és reversible (el poema, no la cantireta), i aquí la idea seria: són reversibles les mentalitats i els prejudicis?

REFUGIATS (de Brian Bliston amb traducció de Montserrat Aloy 'cantireta')

no els cal la nostra ajuda
per tant no em diguis que
aquestes cares ulleroses podrien ser la teua o la meua
si la vida els hagués donat millors cartes
cal que els veiem com són realment
aprofitats i penques
dropos i mandrosos
amb bombes sota la màniga
assassins i lladres
no són 
benvinguts aquí
hauríem de fer-los 
tornar d'on vénen
no poden
compartir el nostre menjar
compartir les nostres llars
compartir els nostres països
en lloc d'això consentim
aixecar un mur per allunyar-los
no està bé admetre
aquestes són persones igual que nosaltres
un lloc hauria de pertànyer només als que hi han nascut
no sigueu tan rucs de creure que
el món es pot veure d'una altra manera

(ara llegeix de baix cap a dalt)

Però el colmo de la reversibilitat és fer reversible la mort. I, a falta de Déu, només pot fer-ho algú súper humà. Potser per això es va inventar la ficció (per això i per a moltes altres coses).


No sé si només en la ficció es pot tirar enrere o donar-li la volta al mitjó mental.

dimarts, 5 de juliol de 2016

BV

La Sara i jo tenim un missatge ultrasecret per donar-vos, un missatge que s'activa quan el despertador està desactivat (que guai!!), quan pots llegir fins a les tantes, quan fas olor de crema solar, quan sopes a la fresca, quan love is in the air (cursi, també).

         Missatge ultrasecret, 4 dies abans de fer les maletes.


Si obrim el focus, fer vacances és un luxe.

dissabte, 4 de juny de 2016

De vegades veig cançons

- Per què mires el youtube i no busques a l'Spotify, Sara?
- Perquè així veig el videoclip, també.


És veritat, pregunta tonta. Avui he anat a unes conferències al PrimaveraPro, la part professional del Primavera Sound, i una de les conclusions és que el Youtube és el primer canal de consum de música per als més joves. En aquest gràfic es veu l'ús del Youtube per veure/escoltar música als EUA, per trams d'edat i és força il·lustratiu. El que és curiós, també, és que no sempre es mira la imatge. Per exemple, la Sara de vegades es posa una cançó i després es posa a cantar o a fer la vertical sense veure el videoclip, però allà està.

Recordo que als anys 80, quan jo era adolescent, gravava en VHS els videoclips de la tele (I want to break free de Queen, amb el Freddy Mercury passant l'aspiradora), però diria que era complementari als discos, havies de tenir l'objecte disc i llavors enganxar el videoclip era com un trofeu extra. Ara no, ara l'objecte és el continent, la tablet, i el contingut el fas aparèixer en un instant. No estic descobrint res de nou, només que m'ha fet gràcia arribar a casa i lligar caps entre el que diuen els experts i el que veig cada dia. 

I jo mateixa busco cançons al Youtube, encara que diversifico més, a la feina em poso iCat, a casa em poso un disc o busco per l'Spoti... Potser és que els joves són molt audiovisuals, estan immersos en aquest mitjà, no ho sé. També em plantejo si té a veure amb el tipus de música. De moment, la Sara diu que li agrada la música comercial. I és molt accessible amb el Youtube, com és lògic. Però la música menys comercial també és fàcil de trobar. Potser més endavant buscarà altres coses, ja veurem. També canta "El Mag d'Oz" i "Mar i Cel"...  A mi als 9 anys m'agradaven Los Diablos, més comercial, impossible. Amb un parell de clics, els veig!


El videoclip de Queen que em vaig gravar de la tele, és fantàààstic (bé, no és exactament el mateix, però quasi).

Les Sweet California versionant Justin Bieber, a la Sara li encanta (i a mi també, aquesta).

"Un rayo de sol", de Los Diablos, com m'agrada el Youtube, tu!

PS. Com que això sembla un publireportatge de Youtube, direm, en la seva contra, que paga poc per les reproduccions dels vídeos.