dissabte, 19 de maig de 2018

El quadre magdalena





Vaig entrar en aquella sala i vaig veure el quadre. Què era? Goya? Velázquez? Era molt famós, segur. Però les meves amigues no hi van parar massa atenció. Al cap d'un segon hi vaig caure: era famós però només per a mi. Era el quadre del menjador dels meus avis!

Vaig mirar qui havia fet aquella còpia -perquè l'autèntic era el nostre, esclar-: Marià Fortuny, "La vicaria". Em va transportar directa a la infantesa, a aquell menjador petit amb la taula que l'ocupava tot i la cuina americana (com si fos moderna).

I ara que tinc capturat el quadre el torno a mirar i veig la meva iaia, rodona i riallera, fent empanadilles i el meu avi, que s'assemblava a Fred Astaire, jugant al Tente. I m'hi vull quedar una estona.

I penso que he viscut un episodi de magdalena de Proust com una casa de pagès (com uns baixos al barri d'Horta).




dissabte, 28 d’abril de 2018

Cultura? No, gràcies


Avui la Sara m'ha dit:

"No vull fer res cultural en tot el cap de setmana".

Com a influencer no tinc parangó.

divendres, 30 de març de 2018

El treball dignifica



El treball dignifica, ja ho deia en Pepe Rubianes: te pule, te abrillanta, te da esplendor. Per això, ara que acabo de fer vint-i-quatre anys, quasi la meitat de la meva vida, a l'Administració, em ve al cap un epistodi de gran dignitat. I que es remunta al principi dels temps.

Quan portava un any a la feina, ens van dir que havien de retallar personal. Érem tres i havíem de quedar dues. Una altra noia o jo. Un dia, mentre aquesta noia era a l'estranger, un company em va dir que havia de signar un paper: era l'acusament de rebuda de la carta de comiat de la meva "competidora". No em va tremolar la mà. Això sí, després vaig tenir la dignitat de plorar.

Potser, quan em jubili, preguntaré per què va anar així, per què no es va poder fer millor. Quan em jubili, perquè si ho pregunto abans, potser revisen el procediment i em fa fora per posar-hi aquesta noia, que és molt maca, per cert. Ara, no puc evitar pensar que si pogués tornar enrere, no signaria el paper aquest que no em pertocava. No sé què hagués passat. Mai ho sabré.

Aquesta feina m'ha donat amics, satisfaccions i alegries. Llàstima que hagués de començar amb un mort a l'armari.

dissabte, 3 de març de 2018

I'll be there for you



Ross: Pues no parecen mucho más grandes que yo.
Joey: Eso es porque tú estás más cerca de ti mismo que ellos, Ross, por eso te ves más grande.


Doncs sí, ja ho podem confirmar (ja fa dies que ho podem confirmar): la Sara està oficialment enganxada a Friends. És veritat que quan era més petita vam veure alguns capítols juntes i potser la llavor ha eclosionat ara. I tant que ha eclosionat: amb 11 anys que té, s'ha vist les 10 temporades i ja torna a anar per la quarta!

Ja pots intentar distreure-la, que a la mínima que pot, torna a la sèrie. Llavors et dius que d'acord, és per grans, però com li has de negar una de les millors sèries que s'han fet mai: divertida, aguda, progre, gamberra sense passar-se, surrealista (la Phoebe!), dolça també...

Llavors penses que està en bones mans (en bones imatges) i que el millor que podem fer és veure capítols amb ella :)




PS: Diu que quan s'hagi vist per segona vegada les 10 temporades, farem altres coses, no sé si creure-m'ho!

dissabte, 27 de gener de 2018

Relats Conjunts. Núvia i nuvi: La invitació

            Proposta de RC:  "Núvia i nuvi", Amedeo Modigliani.


La núvia i el núvi es miren la prova de les invitacions de casament.


Trobo que hem quedat molt bé. -diu ell.
Doncs jo trobo que estem com desencaixats, com si no ens fes il.lusió, crec que hauríem de repetir la foto.
—Sí home, tu saps quant ens ha cobrat aquest fotògraf italià?
 I per què havies de llogar un fotògraf italià? Que ha vingut expressament d'Itàlia?
De París. I del segle XX. Em van dir que captava l'essència de la gent, per això és tan bo.
—La meva essència és aquesta cara trista i desencaixada, aquesta mirada perduda? Mira, potser sí.
—Potser sí, què?
—Que aquest casament em desencaixa.
—Coi de fotògraf italià, vols deixar de dir bestieses?
—Cada cop ho veig més clar.
—El què?
—Saps aquell capítol de Friends en què el Chandler i la Monica són feliços de decidir que no es casen?
—Sí
—Doncs això, feliç no-casament, carinyo.
—No ens casem per culpa d'un capítol de Friends?
—No, Gràcies a un capítol. I al teu fotògraf italià.

Al cap d'una estona, al nuvi se li il·lumina la cara.

—I si enviem les invitacions del no-casament??





diumenge, 31 de desembre de 2017

Canvi d'any


El 2017 ha estat un any complicat en molts aspectes. Sobretot serà l'any en què ha mort el meu pare. I també hi ha la situació política. Un any heavy, intens.

L'any vinent serà l'any dels meus 50. També serà l'any que la Sara comenci l'insti, paraules majors. Tinc la idea d'autopublicar un recull de contes. Bé, potser és una mica aviat per dir-ho, però és que em fa il·lusió. També direm el de sempre, que hem de fer més natura. I després ens costa. I quan hi anem... tatxan! apareix la tecnologia com si formés part de la nostra naturalesa del segle XXI.


I sobretot, ens passaran coses que ara ni imaginem. I aquesta també es la gràcia, oi?

Que tingueu un fantàstic 2018!!!!

dissabte, 9 de desembre de 2017

Consumisme pur

-M'encanta aquest pont, és consumisme pur!

I té raó la Sara, no és consumisme barrejat amb excursionisme o amb cultura o amb anar a Brussel·les, no, nosaltres portem dos dies practicant el consumisme pur. I com li negarem aquest plaer, si avui 9 de desembre és el seu aniversari!! 11 anys!!



Anirem a Premià i ho celebrarem amb la iaia i els cosinets. I estarem contents però també serà agredolç, perquè el meu pare no hi serà. Encara em sorprèn que s'hagi mort. Sí, em fa tristor i em sorprèn. Encara no fa ni dos mesos. Ja no hi penso contínuament, com em passava al principi, però hi penso. Ah, sí, que és llei de vida... de vegades me n'oblido.

Tornem a la Sara, que també és llei de vida fer anys i ella està molt contenta de fer-los. I dels seus regals de preadolescent: roba de comerç no sabem si just o injust... i un mòbil, poca broma!

I si de cas, ja consumirem de manera justa i sostenible de cara als 12, de moment, ens deixem anar!!

FELICITATS, SARA!!!




Ep, hem fet excurionisme urbà, hem vist Wonder i hem anat virtualment a Brussel·les ;)

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Estrella errant

Tu sempre t'has de preguntar "Què diria mon pare?"


Això m'ho deia el meu pare, que es va morir aquest dijous 26 d'octubre a les 6.19h. I sí que ho sé què diria, és veritat, el tinc tan integrat que sé què em diria en molts moments, per això diem que si se'n va algú que estimes és com si no se n'anés. Ara és molt fort perquè el tinc molt present, suposo que això també es suavitzarà, no passa res. Bé, sí que passa, és una putada i aquesta llei de vida sempre arriba massa aviat, i es veu que no hi ha pròrrogues ni penals. O també, és una partida de pòquer (al meu pare li encantava jugar al pòquer, i al parxís, i a borsa, però això de la borsa no va acabar del tot bé) que es veu que sempre perdem. Però no m'estranyaria que segueixi jugant allà on sigui, amb son pare i el seu germà, cuidats per la meva iaia. "Un 1,2,3?" (parxís: un duro matar, dos duros entrar i tres duros la partida), "un 2,3,5?" o últimament "un 1,2,5" (amb euros).

Va marxar suaument, dolçament, amb la meva germana i amb mi. I li vam posar la música que li agradava (pensem que la sentia d'alguna manera), des de Pimpinela, Camilo Sesto i Richard Clayderman (tenia uns gustos musicals ehem ehem) fins a l'Estrella errant del Lee Marvin, que és la cançó amb què va morir, la que ell ens va dir que volia. Gràcies per ajudar-nos a ajudar-te a morir, papa, gràcies per ajudar-me a plorar amb aquesta cançó. Gràcies per fer-me, per tot, per les baralles, també. I per la teva ironia i retranca. Aquí estem. T'estimem, ja ho saps i vam ser pesades i tot dient-ho. Gràcies!!